dissabte 17 de maig de 2008

¿Es posible otro periodismo cultural?


Aún no se ha encontrado respuesta a esta pregunta y, en el último día de jornadas culturales que se celebraron en la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, tampoco creo que se intentara resolver el misterio, aunque en principio era el tema del debate. Por mi parte, sí que haré un esfuerzo para intentar explicar por qué no me pareció que respondieran a la pregunta.

En primer lugar, el crítico de cine Toni Valls afirmó que se consideraba periodista y que escribía críticas para pasárselo bien. “La crítica, decían unos señores hace 50 años, era una herramienta para mejorar el cine. Mejorando el cine se podría mejorar la vida. Es una visión un poco romántica pero esta definición es la que más me motiva”. Valls añadió que prefería pensar que no se trataba de un acto de narcisismo que proyecta sus frustraciones en los escritos. Pero, ¿qué estaba haciendo él en su intervención sino un acto de egocentrismo, desviando la cuestión del debate hacia su propio trabajo? Por muy interesante que fuera lo que Toni Valls estuviera explicando, me pareció que no se había preocupado ni un momento en prepararse el debate y que estaba faltando al respeto a todos los estudiantes allí presentes.

Después cabe resaltar la intervención del crítico David Castillo, que intentando equiparar su intervención a la de Valls, dejó ir también algunas pinceladas de narcisismo. Castillo explicó cómo a muy corta edad ya escribía cuentos e hizo un intento para definir la cultura. Según él, “la cultura es que tú seas en sí a la vez receptor y emisor de unos valores; la cultura es muy amplia, es todo”. Su definición empezaba a redirigir el debate hacía la verdadera cuestión por la cual todos estábamos allí, pero Castillo no fue más allá. El crítico preguntó a continuación a los estudiantes si tenía sentido todo lo que hacíamos. En ese momento, yo me cuestionaba si tenía sentido todo lo que estaban haciendo ellos.

No voy a dedicar más tiempo a escribir sobre lo que hablaron, cuando ellos no se dignaron a reflexionar sobre lo que realmente debían intentar explicar. ¿Es posible otro periodismo cultural?, ¿es posible saberlo si no se habla de ello?

diumenge 27 d’abril de 2008

L'esperit de Sant Jordi

Els diumenges per la tarda són molt durs, i més quan has de fer un comentari al bloc i no saps de què, de manera que amb el meu amic Robert vam decidir, per via telefònica, posar en pràctica l’anomenada escriptura automàtica. És una tècnica utilitzada pels surrealistes que consisteix a escriure sense pensar, deixant que l’inconscient es manifesti sense censures ni racionalitat. El tema que vam escollir és el de Sant Jordi, i anàvem alternant frases d’un i de l’altre sense previ acord. Aquest és el catastròfic resultat:

El Carles plorava. No li quedava cap pètal i havia desistit d’anar a les Rambles. Li produïa urticària veure tanta gent enamorada quan ell estava enfonsat. Estava estirat al llit i havia apagat el mòbil. Volia evadir-se completament. Aquell dia es sentia més identificat amb el drac que no pas amb el cavaller de Sant Jordi, derrotat com estava. No li quedaven ganes de lluitar; no li quedaven pètals. De sobte, va sentir soroll al carrer i es va abocar per la finestra. L’edifici de davant estava en obres, i dos constructors, pujats a la bastida, lluitaven amb les paletes. Com si estigués posseït, el Carles va saltar al buit per intentar atrapar als dos paletes, sense pensar-s’ho dues vegades. Però quan es va adonar, el seu cos encara estava a l’habitació. Només la seva ànima, amb records inclosos, havia caigut daltabaix de la finestra. Hi queien lentament dies d’estudi, de borratxeres, de passió. Amb les vergonyes a l’aire, l’ànima va agafar un casc i es va enfilar a la bastida per encarar-se als dos paletes. El Carles s’ho mirava tot des de la seva habitació, impassible.

Des del cel, el drac de Sant Jordi també mirava l’escena i saludava amb la pota. Allò era molt més divertit que mirar-se les Rambles, com cada any. En veure el monstre, els dos paletes i l’ànima d’en Carles van saltar de la bastida amb tanta força que van aconseguir traspassar l’habitació del noi. Els paletes no podien creure el que havien fet, mentre que l’ànima intentava sortir de l’habitació per no ser atrapada un altre cop per en Carles. Van trucar a la porta i el Carles desesperat va anar a veure qui era. A l’altra banda, hi havia el drac de Sant Jordi, amb un somriure d’orella a orella, que portava una capsa de bombons. En Carles va quedar fascinat pels modals d’aquell monstre i per la seva pell verda i escamosa. Els paletes van començar a riure; es pensaven que tot era una broma. Ben d’hora van descobrir que no, quan el drac va deixar anar de la boca una flamarada que els va deixar estabornits.

Mentrestant, l’ànima, captivada per aquell monstre, havia decidit envair-lo. Amb bona educació, i parlant l’idioma enrevessat de les ànimes, va demanar sisplau al drac si podia ficar-se-li dins. El drac ho va estar meditant una bona estona perquè l’ànima del Carles li trauria l’esperit festiu de Sant Jordi. D’altra banda, va pensar, si es canviava d’ànima, potser evitaria ser apunyalat pel cavaller de Sant Jordi. Per fer temps mentre prenia la decisió, va demanar on estava el bany per raspallar-se les dents. L’ànima del Carles el va acompanyar i un cop el monstre va quedar davant el mirall, va començar a plorar. L’ànec de goma de la dutxa va sortir de darrere de les cortines i li va preguntar què li passava, amb la seva veu de clàxon. El drac no entenia què li estava passant, perquè ell mai plorava.

En realitat, l’ànima del Carles, un cop s’havia endinsat al lavabo, invisible com era, havia entrat dins ell. Dins el cos del drac, l’ànima va decidir que no podia estar sola un dia més, o sigui, que va fer que el drac desplegués les ales i volés cap a les muntanyes dels Pirineus per buscar una femella de la seva espècie, tot i que les males llengües deien que la raça s’havia extingit. No sabem si el drac va trobar la seva parella ideal, però en Carles, sense ànima, ja no va tornar a quedar-se sense pètals. Sense pors, sense records ni complexes, aquell dia el Carles va florir com una rosa de Sant Jordi.

dimarts 22 d’abril de 2008

34 años de publicidad


Normalmente va con chupa, tejanos y gafas de sol. Es misterioso, borde y altivo. Se muestra ante la cámara como un relator de verdades y parece que su máxima sea: “Da igual que hablen bien o mal de uno; lo importante es que hablen”. El creativo publicitario Risto Mejide se ha convertido en uno de los personajes televisivos más famosos por su faceta como jurado del concurso Operación Triunfo. Sus detractores le critican por no tener criterio musical a la hora de juzgar, por cruel, por cebarse con los triunfitos. Y es que ha soltado ristadas, tal y como algunos ya las denominan, como ésta: “Tal y como has cantado te has convertido en el primer hombre-anuncio. Provocas en el público el mismo efecto que un anuncio: mientras tú cantabas, la gente se ha ido a mear o ha cambiado de canal”.

Lo importante, sin embargo, es que todos estos detractores le ven. Y esto crea audiencia. Risto Mejide es ante todo un comunicador. Licenciado y MBA en Dirección de Empresas por Esade, ha sido profesor de esta universidad ocho años con la asignatura “Vieja creatividad para la nueva economía” y actualmente es profesor en el Posgrado de Comunicación y Publicidad de la Escuela Superior de Diseño ELISAVA. Afirma que “la fama es una mierda” pero sabe de buen grado que en realidad lleva 34 años haciéndose publicidad, haciendo difusión de ese personaje que no tiene piedad y que se atreve a decir lo que medio país piensa. Su biografía es extensa, ya que ha trabajado para clientes como Britney Spears, U2, Beck, RadioHead o Luz Casal y ha sido director creativo de agencias como Bassat Ogilvy & Mather o SCPF, entre otros empleos. Toca el piano, sabe chino y le ofrecieron una plaza en el Centro Nacional de Inteligencia (CNI). Después de esto, ¿qué hace un profesional como Risto Mejide comparando cada martes a los triunfitos con productos de supermercado? Es cierto que ha acercado muchos conceptos publicitarios a la audiencia, como son la marca, la notoriedad o el posicionamiento, pero, al fin y al cabo, lo que comenta la gente en la calle al día siguiente del concurso es lo mucho que se ha cebado el Risto con los concursantes.

Quizá lo de este personaje sea sólo un trampolín ya que, a raíz de Operación Triunfo, Risto ha empezado a trabajar en medios de comunicación como Onda Cero, donde colabora con el programa Protagonistas de Luis del Olmo, y el diario ADN, donde tiene una columna semanal. Quizá la fama mediática que ha alcanzado la tenía bien proyectada y reflexionada para acabar haciéndose un hueco en el mundo editorial. Lo malo de esto es que hoy, día de Sant Jordi, cuando Risto Mejide empiece a firmar, como un loco, ejemplares en Barcelona de El pensamiento negativo. Acierta Mal y pensarás (Espasa), el libro que acaba de publicar aprovechando el éxito que tiene, no estará firmando por su valía como escritor, sino que lo hará por su papel de malo malote en un programa de televisión que, de aquí unos años, no tendrá tirón. Él, Risto Mejide, tampoco.

dimarts 8 d’abril de 2008

Paradoxes en les mirades


Si Lee Friedlander recorrés les més de 500 fotografies de l’exposició retrospectiva de la seva obra, potser jugaria plaentment. Restaria conscientment inquiet, buscant el moment exacte en què la mirada de la gent es trobés amb els significats de la seva fotografia i, finalment, deixaria traspassar la seva ombra per captar els nexes entre present i passat. Observaria algun reflex intermitent per explicar que darrere la càmera hi ha una nena impacient que estira el braç del pare embadalit amb la llum que abraça l’ambient. Fixaria la seva lent en l’espai que s’obre entre la paret i el guàrdia de seguretat, de gest parsimoniós, per retratar, amb una mica d’ironia, la càmera de La Caixa que filma les dones nues.
Laura Fíguls i Raquel Pérez //Amb els negatius acumulats de l’exposició, deixaria el testimoni d’una època i d’un lloc; seria com la continuació d’una obra documental que començà a Nova York als anys seixanta i que recull el vici i el patriotisme del “paisatge social nord-americà”, com ell va definir les seves primeres obres personals. Fou en aquests anys quan trobà un instrument vital per a la seva trajectòria, el retrovisor. Innovant però des d’un saber madurat –al principi de la seva carrera, Friedlander va treballar com a col·laborador de revistes i va encarregar-se de les fotografies de cantants de jazz-, utilitzà la perspectiva del mirall del cotxe, com una extensió de la seva càmera, per fotografiar les escenes quotidianes del carrer. Els ulls de l’automòbil eren els retrovisors. A dins de les cases, també obria espais amb els miralls, amb les portes, les finestres, les televisions enceses. Amb rostres en primers plans tancats d’acord amb el cinema dels anys seixanta. “Era un cinema molt fotogràfic”, comentava una noia a la seva amiga. Lee Friedlander crea múltiples espais en una mateixa fotografia. Un saló fosc trencat per una porta oberta i, al costat, un lavabo buit amb la finestra esbatanada. Espais diferents, un al costat de l’altra en el mateix sòl, però sense que es puguin tocar entre ells; distingits amb línies rectes poderoses i llums i ombres. Espais diferents lligats amb solitud.

Lee Friedlander va seguir explorant els capritxos de la realitat amb una mirada àgil que corria per la in-transcendència quotidiana. L’objectiu de Friedlander assaboria els gests de la intrahistòria com expressions especials i úniques. Sembla que l’artista no podia deixar d’ensenyar el teló de fons de la fotografia i trobava en els aparadors de les botigues els miralls d’una nova perspectiva.
Relacions entre persones, objectes de moda, parets esquerdades, tots ells superposats amb enginy i engany. Friedlander construeix espais. Persones desconegudes que ell les enllaça. L’home i la dona, d’esquena, en una porta giratòria que els deixa en línies paral·leles com dos desconeguts, però que l’objectiu de la càmera entrecreua, com una tangent, en unes coordenades d’espais i de temps.
Les línies formen pilars visuals que evoquen el llenguatge cubista. Els espais construïts desdoblen i, fins i tot, multipliquen els punts de vista. El carrer de Stonny Point, l’any 1966, per on passeja la desfilada militar, davant l’esguard d’unes dones, queda trencat pel retrovisor que reflecteix els arbres del darrere.
Friedlander va publicar, el 1976, The American Monument, un llibre amb fotografies que capten monuments històrics dels Estats Units. Friedlander esfilagarsa una ambigüitat agredolça en observar aquells edificis, aquelles escultures, aquelles expressions materials que retenen vides del passat en el present. La neu espessa i el vent cobreixen un soldat jove que intenta avançar a L’esperit del soldat nord-americà; però la pedra li reté les passes. La voluntat cap a l’horitzó del noi sembla magnificar-se en una ironia estranya.
Fridlander va començar a perfilar, a la dècada dels 70, un fotografia de pulsacions líriques que es fonia amb els enigmes analítics. Amb aquesta delicadesa obstinada, va seguir viatjant i explorant racons dels Estats Units i d’altres països. Les línies a dins de les fotografies seguien poderoses, trencant espais per construir-ne de nous. Línies que arriben a ser, fins i tot, angoixants. Com els dos cables tensats d’un pont que tallen el fluir ample del riu. Lee Friedlander, però, consolidava i investigava, fet que li permet de sorprendre una vegada i una altra. El comissari de l’exposició, Peter Galassi, evoca el record de Friedlander: «Quan vaig començar a fotografiar flors, semblaven de ciment». A més del “paisatge social”, va fotografiar la natura i el seu xiuxiueig viu; una natura que apareix enrevessada, i seductora i enigmàtica a la vegada. Una natura que, en algunes ocasions, es transforma en l’extensió de les persones. Un pavo real que obre el seu ventall de plomes, que continuen en els arbustos i les branques d’un arbre frondós. La seva filla Anna, quan era petita amb un vestit molt blanc, just a davant del tronc d’un arbre de flors blanques.
Galassi explica que «la maduresa del seu art alimentava un estil cada cop més sensual». Va aprofundir en el tipisme social i va encetar retrats de nus. Cossos sensuals de dones, que a voltes s’obren o es reserven amb contundència.
La Leica de Lee Friedlander condensava l’espontaneïtat pensada detingudament. Amb tot, el fotògraf va explorar el context dels 90 amb una Hasselblad Superwide, de format quadrat, l’objectiu gran angular de la qual permetia una “nitidesa”, com assenyala Galassi, que ampliava la mirada plaent del fotògraf. Sticks & Stones: Architectural America és la darrera investigació del fotògraf d’aquell paisatge social resseguit des del principi.
Al llarg de la seva obra, l’artista també va retratar familiars i amics, els retrats dels quals avancen amb ritme suggerent pel pas del temps. A més a més, Lee Friedlander havia deixat clara la seva mirada, la seva autoria; la mà que tira la fotografia a través de la seva ombra projectada o del seu reflex des del principi. Però l’exposició mostra els autoretrats de l’artista dels anys 90, on és ell el fotografiat frontalment. Uns autoretrats que condensen les exploracions de les fotografies precedents, amb un lirisme i una suggerència que queden entrellats amb enigmes i ambigüitats potents.
Friedlander va escriure: «Quin mitjà tan generós que és la fotografia». La potencialitat de cada expressió de les persones, de la natura i de les pedres; la vida de la gent que ell va retratar, els espais íntims i els edificis i llocs molt concorreguts que es conformaven un instant que no es repeteix, conformen una obra documental, on juguen entrecreuats el compromís amb la realitat i la transformació d’aquesta realitat. «La distinció entre el món com és i el món com és observat no és una distinció fixa», assenyala Daniel Innerarity. Lee Friedlander juga amb un brodat del que és, el que sembla ser i el que tampoc no és. Trencava i construïa, amb línies rectes i amb línies sensuals. Descarnat i líric a la vegada, multiplicava els espais i les impressions. I les lents també escollien en enigmes i en enganys.

diumenge 6 d’abril de 2008

Jorge Drexler abre este jueves el Festival de Guitarra de Barcelona

Quedaría precioso si le robara a Sabina aquellos versos de Fue en un pueblo con mar, una noche después de un concierto para describir cómo y cuando me cautivó Jorge Drexler. Sin embargo, no fue así. Había oído hablar de él a raíz de la polémica que hubo cuando, en 2005, ganó el Oscar a la mejor canción por Al otro lado del río. Los organizadores de la gala decidieron que fuera el actor Antonio Banderas quien entonara la balada, mientras que Jorge Drexler escuchaba su melodía desde la butaca.

La verdad es que el conflicto no me interesó hasta tal punto de investigar sobre el cantante. Eso pasó más adelante, hará dos años. Drexler apareció en el programa de televisión “Noche Hache”. El cantante explicó que la canción que había merecido el Oscar, la había escrito una noche en casa de unos amigos. Y de la sencillez y simplicidad de aquél momento, a la alfombra roja. También dejó ir que era licenciado en Medicina y que había ejercido en su país como doctor.
La entrevista era entretenida, pero tampoco entusiasmaba. Sin embargo, cuando Eva Hache, la presentadora del late-show, pidió a Drexler que hiciera un adelanto de su nuevo disco, "Doce segundos de oscuridad", el ambiente se transformó. El cantautor, acompañado de su guitarra, empezó a entonar Transoceánica, la canción que abría el disco. Aquella melodía, tan íntima y cercana, y aquella letra, elegante y trabajada, embriagaban.

Después de aquella entrevista, la carrera de este cantautor ha ido en ascenso. El pasado año, con motivo de su gira, recorrió siete ciudades catalanas. Ahora se pone a la venta su nuevo álbum titulado "Cara B" y el próximo jueves abre, en el Palau de la Música, el Festival de Guitarra de Barcelona.

Aquella noche, hará dos años, el cantautor afirmó que prefería cantar ante 50 personas por “razones adecuadas” que ante 5.000 por “razones inadecuadas”. Esperemos que no cambie, porque Jorge Drexler ya es de sobras conocido.

dilluns 31 de març de 2008

Avui+



Si alguien no acaba de decidirse por algún libro y cree firmemente en las sugerencias de los críticos, le recomiendo que lea el suplemento cultural del diario Avui. Distribuido cada jueves con la compra del periódico, este suplemento entrega a los lectores una docena de críticas literarias y trata de erigirse, así, como punto de referencia para la escritura catalana. También para el mundo de la cultura en general, pues esta publicación incluye entrevistas, análisis, reseñas y artículos sobre exposiciones, conferencias, conciertos, etc.

Con un cambio de diseño des del pasado 9 de septiembre, ahora el suplemento se presenta en cuatro colores (el blanco, el verde, el gris y el negro) y se mueve entre un estilo sobrio y minimalista. En el suplemento analizado (20 de marzo de 2008), la portada la ocupa el novelista Gao Xingjian (China, 1940), Nobel de literatura que ha tenido que exiliarse a Francia a causa de la reticencia que hay por parte de las autoridades chinas hacia sus relatos. En la interesante entrevista que le hace Ramon Palomeras a Xingjian (páginas 10 y 11), el novelista explica que si lleva esa vida en el exilio es para tener la libertad de poder criticar. “El escritor tiene que ser una persona normal y corriente, no el portavoz del pueblo” afirma.

En el suplemento también se pueden encontrar artículos de grandes firmas como Ada Castells, Màrius Serra, quien explica el significado de la palabra xitxarel·lo y su equivalente vocable en castellano, el famoso chiquilicuatro, o Emili Teixidor, famoso escritor que explica qué es un blog de manera llana, alejándose de tecnicismos. Otro artículo interesante es el que encabeza la sección de Actualitat, titulado “
Boicot Àrab a París”. En éste se explica que, en el marco del salón del libro de París, se ha excluido a los escritores palestinos y a la minoría israeliita que escribe en árabe, dado que la invitada de honor del certamen es la literatura israeliita. Y siguiendo con una visión del mundo cosmopolita, cabe resaltar la sección El món per la finestra, donde varios redactores nos ofrecen crónicas de conciertos, obras de teatro, exposiciones y conferencias que han tenido lugar en distintas partes del mundo.
Dejando a un lado estos artículos, la base de la publicación, como ya se ha dicho, está formada por las críticas literarias. Hay de todo tipo, desde reseñas repletas de halagos directos al escritor hasta verdaderos destripes de obras, como la que hace Xavier Pla en “L’horror no era això”, en referencia a la novela La batalla de Walter Stamm del autor Melcior Comes. Además, todas las críticas van acompañadas por un cuadro compuesto por números que van del 1 al 5. El crítico resalta un número y deja claro, por si alguien aún no ha entendido la crítica, qué le ha parecido el libro.

En la publicación también hay espacios para la interactividad, como la sección Avui critico jo, donde cualquier persona se puede convertir por un día en crítico literario y enviar su opinión acerca del libro que se haya propuesto esa semana. Además, también cabe decir que el suplemento se ha adaptado a los nuevos tiempos y ha apostado por nuevos temas de interés como son los blogs. En la sección Paraula de blog, se escriben varias direcciones que pueden resultar interesantes para el internauta.

Dos últimos apuntes: el suplemento se puede leer en su totalidad en la página web del diario y sólo hay publicidad en la última página. Se agradecen ambas cosas.

diumenge 30 de març de 2008

El Llibertí seduce a 100.000 espectadores

Una mezcla de filosofía, fantasía, verdad, placer. Desde su publicación en 1997, la comedia El Llibertí se ha representado en más de 20 países, entre los que se encuentran Bélgica, Alemania, Brasil, Canadá y Francia. El pasado 7 de septiembre, la obra aterrizó en el teatro Poliorama de Cataluña y, en pocos meses, ha obtenido una asombrosa respuesta: gran afluencia de público, presencia en los medios de comunicación, críticas de lo más positivas y el premio Ciutat de Barcelona 2007 en la categoría de artes escénicas para Ramon Madaula, actor que encarna al protagonista de la obra, Denis Diderot.

El éxito se podrá respirar en la representación de mañana, miércoles 26 de marzo, ya que la compañía celebrará los 100.000 espectadores que ya se han dejado seducir por este vodevil filosófico. Además, Madaula y el resto de actores que hacen posible este espectáculo, Laura Conejero (Madame Therbouche), Marta Millà (la esposa de Diderot), Paula Vives (la hija), Nausicaa Bonnín (la hija del barón Holbach) y Jofre Borràs (el secretario del filósofo), podrán disfrutar de la presencia del autor de la obra, Eric-Emmanuel Schmitt, que asistirá a la función para festejar el reconocimiento que está obteniendo la que afirma que es la más divertida de sus comedias.

Eric-Emmanuel Schmitt (Francia, 1960) es uno de los escritores francófonos más leídos y representados en el mundo. En su regazo se encuentran reconocidas obras como Variaciones enigmáticas, El visitante, Mis evangelios o la famosa publicación El señor Ibrahim y las flores del Corán. Con El Llibertí existe, sin embargo, algo más de complicidad. Se trata de una relación que remonta a la juventud de Schmitt, cuando se vio fascinado por el filósofo Denis Diderot y lo convirtió en objeto de sus estudios universitarios. Por esta razón, afirma que pese a que El Llibertí parezca su obra más ligera, en realidad es fruto de muchos años de trabajo e investigación.

Y hay quien se lo reconoce. Joan Lluís Bozzo, director de la obra, afirma que con este vodevil, Schmitt nos hace reír y emocionar desde la inteligencia. “Nos trata como seres pensantes y no como observadores pasivos de la ficción. Es un maestro de los que antes se denominaba la carpintería teatral”.