Si Lee Friedlander recorrés les més de 500 fotografies de l’exposició retrospectiva de la seva obra, potser jugaria plaentment. Restaria conscientment inquiet, buscant el moment exacte en què la mirada de la gent es trobés amb els significats de la seva fotografia i, finalment, deixaria traspassar la seva ombra per captar els nexes entre present i passat. Observaria algun reflex intermitent per explicar que darrere la càmera hi ha una nena impacient que estira el braç del pare embadalit amb la llum que abraça l’ambient. Fixaria la seva lent en l’espai que s’obre entre la paret i el guàrdia de seguretat, de gest parsimoniós, per retratar, amb una mica d’ironia, la càmera de La Caixa que filma les dones nues.
Laura Fíguls i Raquel Pérez //Amb els negatius acumulats de l’exposició, deixaria el testimoni d’una època i d’un lloc; seria com la continuació d’una obra documental que començà a Nova York als anys seixanta i que recull el vici i el patriotisme del “paisatge social nord-americà”, com ell va definir les seves primeres obres personals. Fou en aquests anys quan trobà un instrument vital per a la seva trajectòria, el retrovisor. Innovant però des d’un saber madurat –al principi de la seva carrera, Friedlander va treballar com a col·laborador de revistes i va encarregar-se de les fotografies de cantants de jazz-, utilitzà la perspectiva del mirall del cotxe, com una extensió de la seva càmera, per fotografiar les escenes quotidianes del carrer. Els ulls de l’automòbil eren els retrovisors. A dins de les cases, també obria espais amb els miralls, amb les portes, les finestres, les televisions enceses. Amb rostres en primers plans tancats d’acord amb el cinema dels anys seixanta. “Era un cinema molt fotogràfic”, comentava una noia a la seva amiga. Lee Friedlander crea múltiples espais en una mateixa fotografia. Un saló fosc trencat per una porta oberta i, al costat, un lavabo buit amb la finestra esbatanada. Espais diferents, un al costat de l’altra en el mateix sòl, però sense que es puguin tocar entre ells; distingits amb línies rectes poderoses i llums i ombres. Espais diferents lligats amb solitud.

Lee Friedlander va seguir explorant els capritxos de la realitat amb una mirada àgil que corria per la in-transcendència quotidiana. L’objectiu de Friedlander assaboria els gests de la intrahistòria com expressions especials i úniques. Sembla que l’artista no podia deixar d’ensenyar el teló de fons de la fotografia i trobava en els aparadors de les botigues els miralls d’una nova perspectiva.
Relacions entre persones, objectes de moda, parets esquerdades, tots ells superposats amb enginy i engany. Friedlander construeix espais. Persones desconegudes que ell les enllaça. L’home i la dona, d’esquena, en una porta giratòria que els deixa en línies paral·leles com dos desconeguts, però que l’objectiu de la càmera entrecreua, com una tangent, en unes coordenades d’espais i de temps.
Les línies formen pilars visuals que evoquen el llenguatge cubista. Els espais construïts desdoblen i, fins i tot, multipliquen els punts de vista. El carrer de Stonny Point, l’any 1966, per on passeja la desfilada militar, davant l’esguard d’unes dones, queda trencat pel retrovisor que reflecteix els arbres del darrere.
Friedlander va publicar, el 1976, The American Monument, un llibre amb fotografies que capten monuments històrics dels Estats Units. Friedlander esfilagarsa una ambigüitat agredolça en observar aquells edificis, aquelles escultures, aquelles expressions materials que retenen vides del passat en el present. La neu espessa i el vent cobreixen un soldat jove que intenta avançar a L’esperit del soldat nord-americà; però la pedra li reté les passes. La voluntat cap a l’horitzó del noi sembla magnificar-se en una ironia estranya.
Fridlander va començar a perfilar, a la dècada dels 70, un fotografia de pulsacions líriques que es fonia amb els enigmes analítics. A
mb aquesta delicadesa obstinada, va seguir viatjant i explorant racons dels Estats Units i d’altres països. Les línies a dins de les fotografies seguien poderoses, trencant espais per construir-ne de nous. Línies que arriben a ser, fins i tot, angoixants. Com els dos cables tensats d’un pont que tallen el fluir ample del riu. Lee Friedlander, però, consolidava i investigava, fet que li permet de sorprendre una vegada i una altra. El comissari de l’exposició, Peter Galassi, evoca el record de Friedlander: «Quan vaig començar a fotografiar flors, semblaven de ciment». A més del “paisatge social”, va fotografiar la natura i el seu xiuxiueig viu; una natura que apareix enrevessada, i seductora i enigmàtica a la vegada. Una natura que, en algunes ocasions, es transforma en l’extensió de les persones. Un pavo real que obre el seu ventall de plomes, que continuen en els arbustos i les branques d’un arbre frondós. La seva filla Anna, quan era petita amb un vestit molt blanc, just a davant del tronc d’un arbre de flors blanques.
Galassi explica que «la maduresa del seu art alimentava un estil cada cop més sensual». Va aprofundir en el tipisme social i va encetar retrats de nus. Cossos sensuals de dones, que a voltes s’obren o es reserven amb contundència.
La Leica de Lee Friedlander condensava l’espontaneïtat pensada detingudament. Amb tot, el fotògraf va explorar el context dels 90 amb una Hasselblad Superwide, de format quadrat, l’objectiu gran angular de la qual permetia una “nitidesa”, com assenyala Galassi, que ampliava la mirada plaent del fotògraf. Sticks & Stones: Architectural America és la darrera investigació del fotògraf d’aquell paisatge social resseguit des del principi.
Al llarg de la seva obra, l’artista també va retratar familiars i amics, els retrats dels quals avancen amb ritme suggerent pel pas del temps. A més a més, Lee Friedlander havia deixat clara la seva mirada, la seva autoria; la mà que tira la fotografia a través de la seva ombra projectada o del seu reflex des del principi. Però l’exposició mostra els autoretrats de l’artista dels anys 90, on és ell el fotografiat frontalment. Uns autoretrats que condensen les exploracions de les fotografies precedents, amb un lirisme i una suggerència que queden entrellats amb enigmes i ambigüitats potents.
Friedlander va escriure: «Quin mitjà tan generós que és
la fotografia». La potencialitat de cada expressió de les persones, de la natura i de les pedres; la vida de la gent que ell va retratar, els espais íntims i els edificis i llocs molt concorreguts que es conformaven un instant que no es repeteix, conformen una obra documental, on juguen entrecreuats el compromís amb la realitat i la transformació d’aquesta realitat. «La distinció entre el món com és i el món com és observat no és una distinció fixa», assenyala Daniel Innerarity. Lee Friedlander juga amb un brodat del que és, el que sembla ser i el que tampoc no és. Trencava i construïa, amb línies rectes i amb línies sensuals. Descarnat i líric a la vegada, multiplicava els espais i les impressions. I les lents també escollien en enigmes i en enganys.